Sofia Cortesao s’ha passat pràcticament tota la vida als pavellons. Des que amb 8 anys les Escoles Esportives de Sant Julià de Lòria li van permetre descobrir la gimnàstica rítmica s’hi ha quedat enganxada. Tant, que després de posar punt final a la carrera esportiva va decidir seguir com a entrenadora i ara com a seleccionadora nacional. Esport sacrificat com pocs, hores i hores de treball per a dos minuts d’actuació.
Com va ser el pas de competir a entrenar?
El vaig fer de seguida. Va ser molt natural i fàcil. Crec que després de passar des de tan petites tantes hores al pavelló deixar-ho del dia a la nit seria traumàtic. Moltes gimnastes acaben sent entrenadores o jutges. El vincle amb aquest esport és molt fort i deixar-ho se m’hauria fet molt dur.
Què t’ha donat la gimnàstica?
A banda d’una professió m’ha donat uns valors, com l’esport en general, parlo d’esperit de sacrifici, de perseverança, de no abandonar els teus reptes i no dic somnis, dic reptes, i parlo de lluitar. Crec que m’ha donat tot això en el meu dia a dia, veure que soc capaç de, amb treball i tenacitat, aconseguir el que em proposo.
Com et definiries com a entrenadora?
Això ho podrien dir millor les meves gimnastes… Crec que no soc dura, però sí que exigeixo un respecte. Si el dones, crec que l’has de rebre. Com quan era gimnasta demano el màxim a les meves gimnastes i qui no ho dona ella mateixa acaba abandonant.
L’equip nacional el formen ara set gimnastes. Moltes hores d’entrenament?
Aquest és un esport tècnic i com en qualsevol esport en què la tècnica és el 100% li has de dedicar moltes hores per automatitzar i mecanitzar els moviments i que el dia de la competició no hagis d’estar pensant. Ara que comencem la competició la veritat és que fan poc descans, però és un esport que ho exigeix.
I els pares com s’ho prenen?
Tenim molta sort perquè per a la gimnàstica l’ajuda dels pares és fonamental. I actualment els pares que estan treballant amb nosaltres som una pinya, com una petita família.
Totes nenes, hi ha algun noi que faci rítmica?
Cada vegada s’està obrint més als nois, internacionalment. A Andorra sí que n’hi ha hagut algun. És com tot, crec que amb els anys serà cada cop més natural veure nois i noies i espero que vagi cap aquí. Els esports no s’han de tancar al gènere, han d’estar oberts a tots i cada cop s’ha de normalitzar més.
Quin consell li donaries a una nena o nen que s’iniciï?
Un consell? Que tot el que facin ho facin amb passió, amb ganes i entrega per què només així s’aconsegueixen coses.
“Amb els anys crec que serà cada cop més natural veure nois fent rítmica; els esports no s’han de tancar al gènere”, assenyala
La gimnàstica pot arribar a ser injusta pel fet de jugar-te hores i hores d’entrenament en dos minuts, en què pot passar de tot, val la pena?
Que t’he de dir jo, que li he dedicat tota la meva vida! És un esport que també té una faceta molt artística i si t’agrada ballar, enganxa molt.
Tu també vas tenir una etapa artística, vas treballar al circ, com va anar?
Tot va sorgir amb els Jocs dels Petits Estats d’Andorra, el 2005, quan vaig conèixer Hansel Cereza, ex fundador de la Fura dels Baus que es va encarregar de la cerimònia d’inauguració dels Jocs. A partir d’aquí ell va anar cridant per fer altres actuacions. Recordo una a Barcelona, al Museu Picasso.
Vas quedar contenta de l’experiència?
No estava fet per a mi aquell món. El món de l’esport i de la gimnàstica et dona una disciplina i el món artístic és més fugaç. Podies treballar molt durant dos mesos i de cop i volta no. Jo soc més de saber el que faig el dia a dia.
Parlem dels Jocs del 2005, en què vas tenir un paper principal en la cerimònia, què recordes?
Va ser una experiència molt maca, no només el dia de l’actuació sinó pel temps que vaig estar assajant a Barcelona, coneixent altres artistes d’altres disciplines i va ser un dia molt emocionant. Recordo que estava plovent a la tarda i no hi havia pla B o sigui que si plovia, no es feia i van portar inclús un helicòpter per eixugar el camp. Recordo que va ser un dia super emocionant i molt maco.
Esportivament vas competir als Jocs de Xipre 2009…
Sí. Sortia d’una lesió important a l’espatlla, vaig arribar-hi molt justa a la competició, però tot i això vaig aconseguir una medalla de bronze. Segurament sense la lesió hauria pogut lluitar per alguna medalla més o inclús per un altre color de medalla.
I ara com a entrenadora té en l’horitzó els Jocs d’Andorra 2021, com els veus?
Ens fan molta il·lusió. Primer perquè es fan a casa nostra i després perquè és el segon cop en què hi haurà rítmica. Les gimnastes que ara tenim segurament arribaran allà. S’estan fent les coses molt bé, a anys vista, amb una preparació a llarg termini i per tant crec que podrem fer molt bon paper. A més, organitzativament crec que per a la federació és un repte i crec que demostrarem que som una federació petita però que fem bé la feina.
El seu somni com a entrenadora?
Anar a uns Jocs Olímpics. Estem treballant i lluitant per poder ser a Tòquio 2020. Aquest és l’objectiu que tinc professionalment parlant.