Deia fa un parell de mesos que Andorra participaria als Jocs del Mediterrani. Que hi anàvem amb la modèstia de la nostra petitesa, però amb la dignitat de pertànyer a una comunitat esportiva que representa el bressol de la civilització (el mediterrani). És un orgull per al Principat d’Andorra haver participat, per primera vegada, com a membre de ple dret en aquests Jocs.
I que es pot dir d’aquests Jocs? Doncs bé : que es celebren des de l’any 1951; que hi participen 23 països; que hi prenen part 4000 atletes en 28 esports. Així, sota el meu criteri ( i el de molts altres), després dels Jocs Olímpics d’estiu, aquesta és la competició multi esports més important que ara per ara existeix en el panorama de les competicions internacionals estivals. Països de tres continents s’hi apleguen. Molts discuteixen de la seva vàlua com a esdeveniment. Aquells que hi han estat han pogut comprovar que es tracten d’uns jocs olímpics però una mica més petits. Però uns jocs, que com veurem després, amb tots els ets i uts.
És cert que des de les institucions (polítiques, esportives…) i la societat en general, no hem sabut donar el valor de la nostra participació als Jocs del Mediterrani. És cert també que la nostra delegació no era molt gran ( ho podia haver estat més si l’atletisme no ens hagués fallat). Però al cap i a la fi, l’objectiu de portar els millors esportistes andorrans a aquesta cita s’ha complert amb escreix ( menys la ja mencionada absència de l’atletisme). Crec que és sentiment compartit que tampoc, des del COA, ho hem sabut valorar com calia, era la primera vegada, però no tenim excusa. Però el que si sabíem és que el nivell dels Jocs del Mediterrani és molt elevat i que veient els resultats dels nostres, no ens hem de sentir decebuts ( com algú ha anat predicant per tot arreu), sinó tot el contrari. Amics, els resultats de Pescara, sense haver tingut una preparació específica ni per part de les mateixes federacions ni comitè olímpic, són, m’atreviria a dir, dels millors de la història de l’esport andorrà.
Fa uns dies llegia que un club de futbol de Sant Julià havia passat una ronda de la màxima competició europea de clubs. Enhorabona!!!, compatriotes lauredians, és una gesta que s’escriurà en els anals de la història de l’esport andorrà. Però és que segurament no sabeu, que a Pescara, s’han pulveritzat tots els records dels jocs en quasi totes les disciplines. En algunes d’elles, fins i tot, s’han batut marques mundials (dues per exemple en natació) i hi ha participat primeres espases de les seleccions nacionals. Però clar, per aquests detractors, països com Itàlia, França, Espanya, Turquia, Grècia (cinc primers del medaller), són per a ells, països esportivament “mediocres”, donada la poca importància que donen a aquest esdeveniment des del nostre país i dels resultats dels nostres. Pot ser tenen raó : aquests països no tenen “rellevància esportiva”. Així almenys es dedueix de les seves manifestacions i dels seus anàlisis.
Entenc que els hi hem de matisar el discurs, ja que Itàlia anava amb pràcticament tota l’”artilleria pesada”, a l’igual que la majoria dels esportistes de França i Espanya, sense menyspreuar que els del sud i l’est del mediterrani, portaven el millor del millor. Però, insisteixo, per alguns això no és important i llavors es conclou que la nostra participació és decebedora. Doncs, molt bé, estem en un país de lliure expressió i opinió. Però penso que quan s’opina s’ha de fer-ho, amb coneixement de causa i sense anàlisis superflus del valor d’uns esportistes que s’ho han deixat tot en la competició.
Del valor de la nostra petitesa, com deia al principi, comparat amb aquestes grans potències, fa que em reiteri en dir que els resultats a Pescara siguin dels millors de l’esport andorrà de tota la història. Així d’entrada el vòlei platja es quedà a centèsimes de coeficient per passar a les semifinals i lluitar pels metalls, empatats amb tres països. Guanyant als croats, perdent contra els amfitrions i per la mínima contra Líbia. Només uns puntets més contra Itàlia (medalla de bronze, or i plata per Espanya), ens hagués portat a semifinals.
Mira per on el tenista POUX va passar una ronda contra un tenista algerià, repeteixo va passar una ronda (no us sona abans lo del futbol?) i va caure, després, contra un cap de sèrie. Paul GERBAUD va ésser capaç de guanyar un set al representant de San Marino i no va poder seguir.
La judoka Laura Sallés no va perdre en 5 segons, com es podia esperar, donada la categoria de la seva rival (membre de l’equip A d’Itàlia), va perdre quan faltaven 30 segons per acabar el combat, és a dir 4m30s de combat. L’esforç del primer combat li passà factura en el segon que el va perdre contra la campiona turca en 2:50.
Els de Petanca, guanyaren a San Marino per un clar 12-6(un altre partit guanyat ahhh!!! i a San Marino), i en el partit clau contra Itàlia van perdre 13-11, després d’anar empatats a 11, si el resultat hagués estat 13-11 pels andorrans, medalla de bronze. Només dir que Andorra perdé amb França per 10-3, però Espanya va perdre amb França per 13-0. En l’equip francès hi havia el campió del món. Finalment quarts de la seva categoria, quasi res.
Els del karate van aguantar fins al final del combat perdent 2:0 el karateka Spitzer i la Tània primer combat contra la campiona de França arribant fins al final del combat perdent 4:0.
Els nostres tiradors van quedar empatats en trap amb un representant de França i un altre de Malta, per sota d’ells quedaren un croat i els dos albanesos. En aquesta prova hi havia tiradors de l’elit mundial participants als JO i campions del món, batent-se en la prova, el record dels Jocs del Mediterrani.
La Mònica, en natació, era la segona nedadora més jove de la seva sèrie de 50m esquena, quedant la 17a de 22 participants. Per darrera d’ella hi havien nedadores de San Marino, Xipre, Marroc i Llibia. I en 100m esquena, quedà 13 de 22 participants (5a en la seva sèrie), essent altra vegada la segona més jove de totes les sèries. I finalment, pocs ho pensàvem, però el nostre dofí andorrà (si se’m permet l’expressió) Hocine HACIANE, ens va xalar amb una actuació increïble : 15è de 22 en els 100m braça (quedà sisè de la seva sèrie i no es classificà per la final). En 200m braça quedà 7è de 13 en la sèrie, passant a la final, i dic bé, l’Hocine va passar a la final!!!. En aquesta, el que guanyà es quedà a menys de dos segons del rècord del món, i l’Hocine quedà sisè per davant d’un representant de Grècia i un de França. Un resultat històric. En 100m papallona quedà el 20è de 23 participants.
Sense embuts, els resultats de la nostra delegació són més que dignes, històrics, per ser la primera participació seriosa. Com deia , no fa molt, el Miqui Ripoll, tenim la consciència tranquil•la del treball fet. Els esportistes eren els millors del Principat en les disciplines que han participat. Per tant, amics esportistes, podeu anar amb la cara ben alta. La vostra participació ha estat molt bona i els resultats, que sempre es poden millorar (aquest ha d’ésser l’objectiu), són molt bons i el poble andorrà, tot sencer, us devem gratitud pel vostre esforç i bons resultats. I deixeu-me dir-vos una cosa : la “pandilla” de detractors que us han anat sortint darrerament no saben o pot ser no volen saber res de les vostres gestes esportives i sacrificis d’entrenament, en un petit país com el nostre i amb els mitjans que tenim. És segurament més important per a ells el que passa fora de les nostres fronteres. Nosaltres, per contra, ho valorem molt positivament. Heu obtingut uns resultats que s’hauran de millorar la pròxima cita del 2013. Fins allí pot ser tots, vosaltres esportistes i nosaltres dirigents, haurem de fer un esforç suplementari per a que aquests jocs no siguin oblidats o deixats de costat, sinó que realment siguin un referent de l’esport andorrà i un objectiu a aconseguir, sense oblidar els JPEE.
Us animem, doncs, a seguir treballant que per la nostra part posarem tots els mitjans que estiguin en el nostre abast per a que els vostres objectius siguin cada dia un xic més ambiciosos i ens portin, a la nostra estimada Andorra, l’orgull d’una participació digna com la que tots heu fet enguany a Pescara 2009.