Calgary, Albertville, Lillehammer, Nagano i Salt Lake. Anys 1988, 1992, 1994, 1998 i 2002. Cinc edicions dels Jocs Olímpics d’Hivern i en elles sempre un d’ells. Gerard Escoda va estrenar-se amb 17 anys a Calgary 88 i a Nagano va viure el seu adéu olímpic. Vicky Grau i Víctor Gómez van compartir quatre edicions dels Jocs, des d’Albertville fins a Salt Lake. Els tres han estat quatre vegades olímpics. Més que ningú a Andorra (en uns Jocs d’Hivern). PyeongChang 2018 s’apropa i hem volgut reunir els tres esquiadors per recordar el seu passat olímpic.
Feia temps que no es veien, però ràpidament sorgeixen complicitats. L’esquí els va unir fa uns quants anys i els va permetre viure unes experiències úniques. Tants anys després, amb què es queden dels Jocs? “Ser olímpic és una sensació que t’emportes tota la vida”, assenyala Víctor Gómez. “És un record que et queda per a sempre i és una experiència que t’enriqueix molt com a persona, no dic ja com a esportista. En alguns moments és una experiència màgica fins i tot. La convivència, la resta d’esportistes, les cerimònies… és memorable”, apuntala Vicky Grau. “Amb el temps aprens a valorar el que és participar en uns Jocs. Al principi, amb 17 anys com els que tenia jo a Calgary, no ets conscient del que representa”, apunta Gerard Escoda.
De totes les edicions viscudes, els tres coincideixen en el fet que els Jocs de Lillehammer, a Noruega, van ser els més especials, fonamentalment per l’ambient que s’hi va viure. En aquest sentit, Gerard Escoda comenta que “personalment eren els meus tercers Jocs i era en els que estava en més plenitud, en tots els sentits. I després hi ha l’ambient. Era tot un país bolcat en els Jocs, un país de neu i amb una tradició olímpica bestial. Noruega sempre ha estat a dalt de tot en els esports d’hivern”. Vicky Grau coincideix en destacar l’experiència olímpica viscuda a Lillehammer: “l’ambient que es respirava era brutal i també a la vila olímpica, on hi havia una molt bona convivència. A Albertville, en canvi, no hi havia vila, tothom estava en hotels separats i per a mi va ser com una Copa del Món més en aquest sentit”. Esportivament, l’esquiadora es queda amb Nagano, on, assegura, “vaig arribar en plenitud esportiva. Em va agafar en el millor moment i és el meu millor record”. Per a la història queda la 19a posició que va assolir en l’eslàlom especial, tota una fita.
Els tres han viscut l’experiència de ser banderer en la cerimònia inaugural (Víctor Gómez dues vegades) i reconeixen que és un honor portar la bandera del teu país, tot i que, en contrapartida, “et separen de la resta de l’equip i recordo haver donant un munt de voltes abans de sortir. Ara bé quan apareixes a l’estadi l’ambient del públic impacta. Això és el més maco”, confessa Gómez. I Vicky Grau ho ratifica: “el moment de la sortida impressiona”. Escoda recorda una anècdota de la desfilada a Albertville, quan oblidant-se del protocol, es va descuidar de treure’s el barret “en el moment de passar davant les autoritats. Sóc molt de descuidar-me coses [riu]”.